La veu de la saviesa: » Havíem de cedir en tot el que ens deien. Si els marits maltractaven a les seves dones, elles callaven.»

en Memoria de la Gente Mayor/Personas Extraordinarias

Aquesta és una entrvevista als meus avis, per tal de conèixer com eren els seus pensaments sobre la religió i el feminisme en l’època que vivien (la dictadura de Franco).

Quins tipus de religió hi havia? 

Avi: Totes les d’ara (la catòlica, la cristiana…), però només ens permetien creure en la religió catòlica.

Ha canviat la religió d’abans a la d’avui en dia? 

Avi: Segueix sent igual, encara que la religió d’ara té coneixements més amplis i altres formes de pensar. Avui en dia no hi ha tantes persones religioses, ja que abans era obligatori ser creient i anar a missa, perquè hi havia una dictadura. Ara al viure en una democràcia tenim dret a decidir sobre nosaltres mateixos. 

La religió era un tema molt actual? Acceptava a les dones? 

Àvia: En el meu cas la religió era un tema molt actual i freqüent, ja que ens parlaven i informaven molt. I si acceptaven a les dones, perquè anava a un col·legi de monges. 

Era obligatori anar a missa?

Àvia: Sí, era obligatori. Jo anava tots els diumenges amb les meves germanes.

Avi: En el meu cas només anava jo, ja que era el fill més gran. 

Estàveu d’acord amb la religió en la què vivíeu? 

Avi: No, perquè només pensaven per ells, i de petit no m’agradava anar a missa ni a l’esglèsia.

Àvia: Sí, en aquella època estava d’acord, ja que vaig créixer amb allò i era quelcom que feia tothom. Encara que avui no en penso igual. 

 Tens alguna anècdota que vas viure de petit sobre la religió?

Avi: Si, quan era petit com ja he dit abans, era obligatori anar a missa. Un dels diumenges que vaig anar, el cura em va donar una safata i em va dir que passes a demanar-li a la gent i a recollir diners per ell… A mi em feia vergonya demanar i hi vaig recollir però sense insistir moltes vegades a la gent que em donessin diners, com havia de fer. Quan el cura va veure que no hi havia els diners que ell volia, o els que s’esperava que agafés, em va donar una bufetada i vaig marxar plorant a casa. Poc després es va assabentar el meu pare i em va dir que ja no hi tornés més i es va enfadar molt amb el cura. 

Àvia, consideres que la teva opinió i els teus pensaments eren iguals de valorats que als de l’avi?

Àvia: No, perquè sempre l’opinió de la dona estava més infravalorada que la del home, en tots els aspectes del dia a dia: en el treball, la familia, en prendre decisions…

Us manifestàveu per poder canviar l’injustícia en la que vivíeu? 

Àvia: No, no ens manifestàvem, perquè no hi havia tanta llibertat d’expressió com la d’avui en dia. Havíem de cedir a tot el que ens deien. 
Si els marits maltracaven a les seves dones no donaven ni un pas per denunciar, elles callaven i malauradament no podien defensar-se de cap forma.

Autora: Laia Vázquez de Institut Montgrós Report