Clara Gris:“Crec que l’edat no ha de ser un determinant per actuar d’una manera o d’una altra”

en Personas Extraordinarias

La metgessa d’urgències a l’hospital Sant Camil explica que estan fent jornades de 12 hores de dia o de nit sense tenir en compte si és festiu, cap de setmana o laborable

Clara Gris és una metgessa d’urgències a l’hospital Sant Camil. Es va haver de treure l’especialitat de Medicina de Família pel fet que la d’urgències no existeix al nostre país, però des que va treure la titulació el 2011 s’ha dedicat aquesta branca de la medicina que tant l’apassiona.

Com ho feu per portar el control de l’hospital? És dir com ho feu per tractar tan pacients infectats com els que estan ingressats per altres qüestions?

Des de que es van detectar els primers casos, s’han anat introduint protocols que, a l’inici, canviaven de manera pràcticament diària adaptant-se als nous esdeveniments. Des del començament es van anul·lar consultes externes i quiròfans no urgents i es va anar preparant tant al personal com els espais pel brot que esperàvem. En el moment de màxim nombre d’ingressats que va ser a finals de març – principis d’abril, les 5 plantes de l’hospital estaven ocupades per pacients COVID-positius. Els pacients de la residència geriàtrica es van portar a l’hotel Melià de Sitges i en aquella part de l’hospital s’ingressaven els pacients no-COVID (un nombre considerablement inferior a l’habitual). La planta de pediatría i de maternitat estava ocupada també per COVID pel qual els nens s’ingressen a Hospital St. Joan de Déu i els parts es fan a Vilafranca. Els horaris dels professionals han canviat també per tal d’adaptar-se millor a la situació i molts metges han canviat les seves tasques habituals per donar suport a aquelles especialitats més directament implicades amb la pandèmia (UCI, Medicina Interna i Urgències).

Què penses que és més prioritari? Cuidar un pacient jove o un pacient de la tercera edat?

Jo crec que l’edat no ha de ser un determinant per actuar d’una manera o d’una altra. El pacient gran és més fràgil i en aquesta malaltia és un clar factor de risc, així que és una població que s’ha de protegir i tractar de manera precoç per evitar empitjoraments. Tot i això, malauradament hem tingut casos joves greus amb desenllaços fatals, així que no ens podem relaxar amb els joves banalitzant la malaltia en aquest col·lectiu, ja que són pacients amb una esperança de vida inicialment major. Cal individualitzar els casos aplicant la millor actuació per cadascú segons el context.

Com se sent treballant en aquesta situació tan alarmant?

He tingut moments de tot. Al començament tots vam passar molt neguit i incertesa davant una situació i una malaltia desconeguda fins el moment. Les nostres vides han canviat d’un moment a un altre tant a casa com a l’hospital i, com a persones que som, ens ha calgut també una adaptació. Jo he tingut moments de por. Por per no poder fer res per pacients greus, por pels meus familiars, por per mi mateixa. Tot i això, l’ésser humà s’adapta a les novetats i cada vegada normalitzem més la situació que ens ha tocat viure. A l’hospital hi ha ara un meravellós ambient de companyerisme i comprensió perquè tots sabem el que estem vivint i que ho vivim des de les primeres fileres. També notem l’agraïment i valoració per part de la població que últimament ens mancava i això ens dóna força i esperances per continuar lluitant.

Quina diferència hi ha entre un dia “normal” i un dia com els que has estat vivint aquests últims dies?

Per començar el meu horari és diferent. Fem jornades de 12 hores de dia o de nit sense tenir en compte si és festiu, cap de setmana o laborable. Ara sempre portem l’uniforme sencer i amb gorro i mascareta durant tota la jornada. Fem un rentament de mans continu, que està passant factura a la pell de molts companys, i entre nosaltres hem de mantenir les distàncies tant com puguem. Jo ara em dutxo sempre abans de sortir de l’hospital, porto sempre la mateixa jaqueta, sabates i bolso que deixo en un traster que tinc i rento la roba només arribar a casa. A urgències ara tenim menys afluència de pacients i pràcticament tot el que veiem té relació amb el coronavirus, no sabem què està passant amb la resta de patologies i ens preocupa que s’estiguin quedant a casa casos greus que precisin assistència mèdica com infarts i ictus.

Què creus que acabarà passant al final?

Aquesta és la pregunta que tots voldríem poder contestar i no sabem. Creiem que el virus ha vingut per quedar-se però no serà tant greu quan finalment trobin la vacuna i/o un tractament efectiu. El problema és que la vacuna no trigarà menys d’un any en poder-se administrar. Mentrestant, imagino que anirem alternant períodes de desconfinament seguits de petits brots d’infecció fins que pràcticament tota la població estigui immunitzada perquè l’hagi passat d’alguna manera.

Creus que acabarà tornat la normalitat?

Vull pensar que sí, tot i que confio que n’aprenguem molt d’aquesta situació per futures epidèmies que puguin arribar. Confio que es valori i s’inverteixi més en Sanitat i Investigació, que ens adonem de com pot arribar a influir la nostra manera de viure en el planeta en el qual vivim i com de relacionats estem tots i que de pas, aprenguem a valorar altres coses més petites, més del dia a dia.

I creus que aquesta normalitat tornarà aquest any?

Em pregunto si aquest estiu podrem anar a la platja! Espero que sí però crec que el 2020 el recordarem sempre com un any diferent. El desconfinament ha de ser molt progressiu per evitar els rebrots que saturin el sistema sanitari. Tenint en compte que la vacuna no arribarà aquest any, m’estranyaria que aconseguíssim la ‘normalitat’ com la coneixíem fins ara en aquest 2020. Sobretot en esdeveniments que impliquin a moltes persones i en els viatges internacionals.