Anna Arumí: “Hem vist una primera acció i ara encara ens falta veure una segona reacció”

24 vistas

L’efecte que ha tingut la quarantena sobre la societat ha estat immens, però, podem estar segurs de que tot això ja s’ha acabat?

Per: Jan Gómez, Jana Molera i Martí Serra

Des del mes de març de l’any 2020, més o menys, el món s’ha vist immers en una situació desagradable per a tothom. Amb l’arribada del virus Covid-19 a Catalunya, la població d’aquesta es va veure obligada a quedar-se a casa en quarantena, per tal que ningú es contagiés i l’agafés. Tot i això, certa part de la població va patir-lo, i a causa de l’alt nombre de contagis, aquesta quarantena, que en un principi no havia de durar més de dues setmanes, es va acabar allargant fins al mes de Juny, la qual cosa va suposar un perjudici a tothom. Avui l’Anna Arumí, professora de Religió i Psicologia i també psicòloga del centre, explicarà com ha arribat a afectar la situació a la societat d’avui dia.

Quin efecte ha tingut en l’àmbit emocional i en l’àmbit psicològic aquesta quarantena?

Bé, jo penso que la repercussió, encara és d’hora per poder-la avaluar perquè ha sigut a curt termini i no havíem tingut una situació que hagi sigut d’una magnitud com aquesta. Després, sí que hi ha uns resultats, ara a curt termini, diguéssim, que sí que es pot veure que és un impacte més elevat, que han pujat els consums d’ansiolítics pel que fa a farmàcies, també, per poder dormir, algun tranquil·litzant, les consultes de psicologia públiques també s’han disparat en aquest sentit, respecte a quadres depressius i d’ansietat…

Però sí que és veritat que encara no sabem la repercussió que tindrà a llarg termini, hem vist una primera acció i ara encara ens falta veure una segona reacció, això pel que fa a la població general. Si parlem més específic, dels infants i dels joves, una mica que és el que ens ocupa l’escola, sí que us diré que hi ha hagut repercussions significants i significatives sobretot en aquells que ja tenien una patologia prèvia.

És a dir, un infant, un jove o un adolescent que ja tenia una simptomatologia depressiva, ha acabat desenvolupant una depressió aquests dies, i també ha sigut molt complicat donar una assistència perquè, com ja sabeu, l’hospital ens ha quedat blindat i moltes consultes es resolien telefònicament, per tant el que ha fet és que, situacions de tristesa allargades en el temps perquè ens sentíem sols, teníem por, angoixa, s’ha acabat cronificant en un trastorn mental.

Fins a quin punt creus que el fet de poder meditar i reflexionar sobre un mateix és bo?

Jo penso, jo sempre dic: la introspecció és una cosa molt sana que és saber qui ets, com ets i què vols, però no tots estem preparats, encara, per fer aquest pas. Si hi ha alguna inseguretat amb nosaltres mateixos, la introspecció fa que aquesta mena d’inseguretat creixi exponencialment i es transformi en un problema.

Llavors, fer una introspecció, un autoconeixement d’un mateix sense una guia, a vegades pot ser contraproduent. Sí que en moltes ocasions pot ser bo, quan una persona és totalment sana mentalment, que en diem, és molt sa conèixer-nos. Què ens agrada, què no ens agrada, què volem i què no volem, però sí que és cert que una persona que ja tingui una debilitat, per exemple, que no m’agradi el meu físic, està sola amb mi mateixa, només farà que donar-me més preocupació.

Penses que hi ha hagut una franja d’edat que s’hagi vist més perjudicada a escala emocional que alguna altra?

Jo penso especialment que, diguéssim, on he hagut de fer més intervencions un cop hem hagut d’estar confinats i un cop hem tornat ara a les aules, és dels 13 fins als 18. Aquesta franja és molt àmplia, però sí que és cert que és quan se centra pròpiament l’adolescència, i sí que és cert que és quan passen més coses i quan hi ha més la descoberta de molts sentiments i moltes sensacions i algunes d’aquestes descobertes es portaven d’una manera racional i sana o perquè hi havia l’acompanyament dels pares, però en moltes ocasions els pares, sigui per «a» o per «b», no han pogut acompanyar al jove i ha anat aflorant tota aquesta mena d’ansietat i de mal estar emocional.

Creus que si aquesta quarantena no hagués durat tant, posem que hagués durat un mes o així, hauria pogut arribar a tenir un impacte millor sobre la societat?

Jo penso que no és ni bo ni dolent, ha sigut diferent. Després, que hagi sigut més curta o més llarga… No estàvem preparats per una situació així i enfrontar-te amb una situació que no estàs preparat ens pot provocar un mal estar i després tant li fa si ens dura un mes que dos mesos, evidentment, com menys temps, més fàcil és la recuperació a posteriori, tens més marge d’actuació en aquests casos tan complicats, però sí que és cert que quan hi ha un confinament i ja no estem parlant que no són quinze dies, i sobretot el no poder sortir, que és el gran mal que teníem, jo penso que tant li fa que sigui un que dos mesos, que el mal igualment ha quedat.

Creus que, en les mesures de la prevenció de la Covid-19, s’ha tingut gaire en compte les conseqüències psicològiques que aquestes podien tenir sobre la població?

No, i sobretot no s’ha tingut en compte ni a infants ni a joves. Per què? Perquè ja sabeu, per exemple una de les mesures que ha aprovat avui Vic, no? El bar està obert però el parc torna a estar tancat. La salut mental dels joves i adolescents i nens no s’ha tingut en compte, es prioritzava abans els gossos que no pas els nens, i ho sabeu, que primer van poder sortir a passejar els gossos que els nens.

Ara s’ha pogut demostrar que no eren punts calents de contagi, sinó que senzillament al principi es creia que sí i ara es creu que no, no ho sé perquè jo ara d’això no en sóc experta, però sí que és cert que se’ns ha abolit tots els drets que podíem tenir, tant infants, com joves, com adolescents, en aquest sentit.

La psicologia o la figura del psicòleg en el moment de confinament, va ser molt una teràpia de xoc perquè sí que hi havia molta demanda de pares que veien als seus fills que es tancaven a l’habitació i no volien sortir ni per interactuar, s’enganxaven al mòbil i anaven a dormir a les vuit del matí, portaven un horari girat i ells no es veien capaços de girar-ho i et demanaven que intervinguessis, però ara fixeu-vos, intervenir des de casa teva i fent una avaluació o teràpia quan el jove et deia: «No, és que no vull engegar la càmera perquè em fa vergonya».

Bé, és que és totalment normal, potser li fa vergonya ensenyar-me com és casa seva, jo amb això no m’hi ficaré. «No, no, és que jo vull que em truquis i d’aquesta manera no passaré tanta vergonya.» Jo truco, però si jo truco, com et puc fer jo un acompanyament emocional sabent que potser el teu pare està allà que t’està mirant i t’està amenaçant i t’està dient això no ho diguis i això diga-ho.

Per tant, ha sigut molt complicada, i ha sigut vint-i-quatre hores al dia i set dies a la setmana perquè al final vaig establir-ho donant telèfons en aquests nois i noies que no estaven bé, parlant-hi quan ells tenien una crisi d’angoixa o no se sentien prou bé i va ser la manera que vam poder establir el contacte més directe.

Un cop vam retornar a les aules, vaig elaborar un protocol que és una mica d’acompanyament emocional. D’acord que el confinament ja queda lluny i jo puc entendre que moltes sensacions ja s’han acabat però sí que moltes encara existeixen dins nostre, i també és cert que quan vau tornar el juny, no sé si vau tornar alguns de vosaltres, però també els tutors us van fer un acompanyament.

Aquest acompanyament també el vaig pensar jo, una mica per ajudar als tutors perquè els tutors deien: «És que nosaltres no som especialistes i no sabem com ajudar-los», i ara una mica, amb la mateixa dinàmica. He fet un llibret que està ple de dinàmiques de grup per comentar la cohesió però també l’autoconeixement i la resiliència, que és una paraula que jo penso que és molt important en aquests temps, no? De saber-se adaptar a les condicions adverses, que és el que hem de fer tots perquè pot tornar a passar i segurament, si torna a passar, les conseqüències poden ser encara més negatives.

Estàs d’acord amb què la psicologia ha pres un rol molt important durant i després de la quarantena?

Sí, jo penso que sí. Ara fins i tot se’ns valora una mica més i se’ns escolta una mica més. Jo penso que aquí a l’escola sempre hem tingut un paper important i se’ns ha donat una bona oportunitat. Però sí que tot el que ha sigut l’evidència del fet que han pujat totes les consultes externes, que pel que fa a psiquiatria s’han disparat les demandes, s’ha posat una mica en boca de la població tot el que és la malaltia mental, el malestar emocional, que fins ara és un tabú parlar-ne. Sembla que això no existeix o no en volem parlar, doncs es va normalitzant de mica en mica.

Arran de la Covid-19, hi ha hagut més, les mateixes o menys persones que hagin patit conseqüències psicològiques?

Sí, això ja ho he anat explicant fins ara, n’hi ha hagut més. No ho sé de dades, vaig fer una formació amb el doctor Cases, que és un psiquiatra que està a la Vall d’Hebron d’adjunt i ell ho explica molt bé amb dades, i sí que és cert que ha incrementat notablement les demandes tant en l’àmbit d’hospital públic com en l’àmbit de psicologia privada com també farmàcia, amb ansiolítics.

Seria bona la idea que els alumnes que hagin patit emocionalment durant la quarantena poguessin tenir tots un psicòleg que els ajudés?

En alguns casos ja ho hem pactat perquè jo puc ser-hi, però només puc ser-hi en horari escolar, i a vegades és bo buscar un referent fora de l’escola que pugui acabar de fer l’acompanyament més directe.

Jo puc acabar de fer de bon connector, però clar, a l’escola, penseu que jo hi estic des d’infantil fins a batxillerat i gairebé estem voltant els mil dos-cents alumnes. Quedaríeu parats si us digués el número que hi ha per classe de la gent que ho fa o que tinc habitualment. Llavors, jo sí que puc fer un acompanyament, però sí que quan hi ha, o jo detecto que hi ha una necessitat important de fer una derivació, sempre ho comentem amb els pares i la majoria hi estan d’acord, tant li fa si és pública o privada, però que tinguin un referent extern és molt important per acabar de fer un bon acompanyament.

Coneixes casos en què algun alumne hagi requerit ajuda psicològica a causa de la quarantena?

Sí, hi ha hagut alguns casos. Jo si voleu us n’explico un sense dir noms. Vosaltres mateixos heu explicat que ha sigut un moment per conèixer-nos a nosaltres mateixos, per fer-nos preguntes a nosaltres mateixos i per retrobar-nos.

Jo us deia, si estem bé i equilibrats no és un problema, a la que tenim un problema o una sensació o una percepció de nosaltres que no ens agrada s’amplifica. Doncs jo, tenia una noia que ja tenia uns antecedents una mica complicats que ratllaven un quadre depressiu, però amb tot el que va suposar el confinament, la sobrecàrrega lectiva, amb un familiar que va tenir Covid-19 de manera directa, va fer que ella fes una davallada molt important.

Aquell quadre depressiu es va transformar en una depressió major. Evidentment, quan jo vaig detectar això, la vàrem enviar a urgències, se la van quedar a l’hospital de dia i va quedar ingressada a planta, a l’URPI, per poder-la estabilitzar. No va ser l’únic cas d’aquests tan greus, en vam tenir més.

Creus que per no afectar tant a escala emocional als alumnes s’hauria d’haver pres altres mesures o penses que ja van ser bones?

És clar, l’ideal era que no tanquessin les escoles. Ara ens podem queixar de la mascareta que és molt incòmoda però almenys us tenim presencialment. Sí que podeu desaparèixer deu dies i podeu tornar-nos al cap de deu dies, però us veiem, i tan sols veure-us ja és un pas significatiu.

Jo ara quan he d’agafar als meus que segueixo i he de fer un acompanyament emocional m’és molt més fàcil, perquè d’aquesta manera hi ha interacció, tan sols, encara que sigui un quart que per nosaltres, els psicòlegs, això és molt desagradable perquè no veiem, però tan sols interacció ocular, jo sé que el missatge arriba, i la tranquil·litat que tenim de veure aquella persona desenvolupar-se ens dóna molta informació.

Creus que tot pel que el món passat ha afectat d’alguna manera, sigui negativa o positiva, al rendiment acadèmic dels alumnes de l’escola?

Mira, jo me’n recordo que els vostres companys de segon, quan va arribar el moment de preparar-se per la selectivitat ens demanaven a mi i ens demanaven als tutors de manera gairebé desesperada que els hi ensenyéssim un altre cop tècniques d’estudi perquè ells mateixos deien: «És que ens hem relaxat i ara ens fa por que no siguem capaços de tornar-nos a reenganxar».

Jo penso que el que ha portat el confinament en l’àmbit acadèmic és que hi ha hagut una mica de relaxació. Les notes havien de ser les del segon trimestre, ja ho sabeu, i per tant això també va portar una mica de, bé, si més no, encaraments entre una situació i l’altra però també és cert que hi va haver una relaxació i aquesta relaxació va portar conseqüències.

Amb comparació amb altres anys, aquí al centre, has tingut el mateix nombre d’alumnes que hagin necessitat atenció per part teva?

Crec que s’ha multiplicat per deu, perquè tinc una llista d’espera de deu alumnes d’ESO i batxillerat i de primària encara no els he contat perquè encara no hem iniciat pròpiament. Però quan dic una llista d’espera és que jo ja tinc la meva cartera de clients, de pacients o d’alumnes més deu de nous que he d’atendre.

Llavors, és clar, això genera moltes hores perquè no només són deu minuts per alumne, normalment és una sessió d’una hora, una hora i mitja, a vegades dues, depèn de com vagi. Són moltes hores.

I no és només pel coronavirus. Molts alumnes que van aprovar quart han acabat excedint al batxillerat i ara potser ens acabem d’adonar que no estem al lloc on estàvem, perquè aquest aprovat era una mica camuflat, i llavors encara és aquella mica de ressituació, vull dir que no és només psicologia pura, a vegades també és més acadèmica, però sí que hi ha hagut molta, molta més demanda.

El más reciente de Blog

La moda sense gènere

Durant aquesta última dècada ens han ensenyat a viure i vestir sense etiquetes. La roba representa