Toni Viñals: “Amb la cultura sentim que podem somiar, que podem emocionar-nos junts”

40 vistas

Toni Viñals és un actor de teatre que ha protagonitzat musicals com Scaramouche, Mar i cel, Marry me a little, Balla amb mi Renard. Amb la seva companyia Crea Moviment munta espectacles familiars com Un món de cartró. Va guanyar el Premi Butaca pel seu paper a La flauta màgica de Dei Furbi. Els alumnes de 6è hem fet un treball sobre el teatre a partir d’Scaramouche de Dagoll Dagom i per això l’hem volgut entrevistar.

Per què creus que la teva feina és necessària?

La cultura és necessària perquè és el que ens diferencia dels animals. Les cançons que cantem, els contes d’abans d’anar a dormir, el ball que balles amb algú especial, el llibre que t’acompanya quan estàs sol… Tot això ho ha fet algun artista. Tot això és la cultura i és el que ens fa sentir que som alguna cosa més elevada. Ens sentim acompanyats d’una manera especial, sentim que podem somiar, que podem emocionar-nos junts. De vegades llegeixes un poema i penses que tu t’has sentit així però no trobaves les paraules i algú les ha trobades per tu. O veiem una obra de teatre i ens emocionem, ens trobem, aprenem coses. Per això penso que la feina dels artistes és molt important.

De petit ja volies ser actor?

Ho vaig decidir quan tenia 16 o 17 anys, abans no m’ho havia plantejat. Sí que m’agradava molt ballar i cantar. Sovint ballava sol a l’habitació i quan anava en cotxe sempre cantava per no marejar-me. Un any abans de triar els estudis em vaig apuntar a classes de teatre i va ser xulíssim.  Llavors vaig pensar que volia dedicar-m’hi.

Quina obra i quin personatge dels que has fet són els teus preferits?

És difícil, perquè he fet molts espectacles i molts personatges. Moltes vegades recordes el teatre, els companys, el temps que va formar part de la teva vida… no és només l’obra o el personatge, sinó tot el que els envolta. Per exemple, a Mar i cel sempre ens reuníem una estona després de l’espectacle els actors, els tècnics, els músics… i això fa que en tingui un record molt bonic.  Ara tinc un projecte que m’agradaria molt que sortís: La filla del mar, un musical nou que potser farem a l’estiu, i ara mateix el protagonista d’aquesta obra és el personatge que més m’estimo.

Com et sents el dia d’una estrena?

Amb molts nervis! El dia de l’estrena oficial (abans ja es fan prèvies amb públic) ens fem regalets entre els companys. Em passo el dia preparant-los i així m’oblido que estic molt nerviós.

Amb quina companyia t’ha agradat més treballar?

Amb Dagoll Dagom m’ha agradat molt. N’hi ha d’altres més petites on tinc més responsabilitat a l’hora de crear l’espectacle, com Dei Furbi o Crea Moviment; hi puc escriure part de l’espectacle o triar-ne les cançons.

Què sents quan comets un error a l’escenari?

A ningú li agrada equivocar-se i menys quan hi ha mil persones mirant-te. Però un professor em va dir: “Quan t’equivoques a l’escenari, no ets tu qui t’equivoques, és el personatge”. Senzillament, continues. Tot està bé si no et quedes paralitzat. Quan una cosa no surt bé, el cap pensa molt ràpid la manera de solucionar-ho.  Moltes vegades el públic ni se n’adona.

Has tingut problemes a la veu de tant cantar?

Sí, quan cantes molt de temps seguit se’t cansa el coll. T’has de cuidar la veu: dormir molt, beure molta aigua, escalfar, fer classes de cant… Una vegada, quan començava, em vaig quedar afònic durant els assajos, no tenia veu. Anava a tot arreu amb una llibreta per escriure el que volia dir.

Com vas viure el confinament? Com et vas sentir quan es van tancar els teatres?

Quan van tancar els teatres jo estava fent La bruixa de la Tramuntana, un musical familiar al Teatre Lliure. Va ser molt trist i molt estrany. Quedaven unes quantes funcions que no vam poder fer. Van ser uns dies en què podies estar amb la família i fer coses per les quals normalment no tens temps, i això era guai. Però a mi m’agrada molt la meva feina i no poder fer-la era un rotllo.

Quins projectes has hagut d’aturar per la pandèmia?

La bruixa de la tramuntana, com us he dit; estem esperant que tot passi per tornar-la a fer. També estava fent Tenors, que és un espectacle molt divertit que se’n riu una mica dels cantants d’òpera. Un món de cartró, que és per nens petits… Uns quants. No hi vull ni pensar perquè em poso de mal humor. 

Què és el que més t’agrada de ser actor?

Quan vaig haver de triar una carrera vaig decidir fer-ne una que em fes molta il·lusió, que fos la meva passió. Em feia una miqueta de por perquè no és una professió gaire habitual ni coneixia ningú que la fes, però em vaig arriscar a seguir el meu propi camí.  Vaig decidir anar on em portava el cor. Tenia la sensació que era molt difícil, que era un repte. La sensació de desig i de repte és el que més m’agrada de ser actor, sentir a la panxa pessigolles de nervis i de desig.

Què aconsellaries a un noi que vulgui fer teatre?

No ho facis! Però si no pots evitar-ho aleshores estudia molt, forma’t molt, practica, fes els teus propis projectes amb el teu equip de col·legues. I qualsevol cosa que facis, fes-la a tope, no et deixis res per fer.

Quins projectes tens ara?

És un moment molt rar, perquè tenim projectes i no sabem si els podrem fer.  Pels que fem teatre és un any molt estrany. Al desembre i al gener seré a l’Escenari Brossa fent Oklahoma, de Dei Furbi. Al febrer, faré Réquiem nocturn, que és un espectacle de dansa, al Mercat de les Flors. També estic fent bolos de Polsim d’or que és un espectacle de poesia per a tots els públics. A l’estiu, com us deia, espero poder fer La filla del mar. En tinc moltes ganes, perquè crec que agradarà molt.

Com va ser la teva experiència quan vas venir a l’escola?

Molt guai! De vegades quan et pregunten sobre alguna cosa, xerrant xerrant te n’adones que en saps més del que et pensaves. Doncs em va passar això amb les preguntes que em van fer els vostres companys. Com que fa tants anys que faig teatre i m’agrada tant… I hi havia molt bon ambient. Avui és una mica diferent perquè estem fent una trobada online i no soc amb vosaltres amb persona, però també hi havia aquesta sensació que us ha agradat molt l’espectacle que heu vist i això és molt bonic.

Et va costar aconseguir el paper d’Scaramouche? Com vas reaccionar quan vas saber que tenies el paper?

Em va costar bastant, però menys del que em pensava. Jo havia treballat amb Dagoll Dagom i feia molts anys que em coneixien. Hi havia molts aspirants i vaig fer el càsting. Has de preparar una partitura, un text, una escena, i tens deu minuts per convèncer el director que ets la persona ideal pel paper.  La música de l’Albert Guinovart va molt bé per la meva veu i això em donava confiança. A més, ja havia treballat amb el mestre d’esgrima de l’espectacle, així que tenia bastants punts. Passes molt nervis i t’has de preparar molt bé, com quan fas un examen. Aconseguir el paper és una alegria molt gran. Quan estic amoïnat estic callat i seriós; quan estic content, canto. I aquell dia vaig cantar molt!

Quan de temps vas trigar a preparar l’obra?

Ben bé mig any. Primer vaig fer el càsting; després vaig estar uns mesos preparant-me: estudiant el paper i les partitures, mirant pel·lícules clàssiques d’espadatxins i de bessons, llegint llibres sobre la revolució Francesa… Després vam estar dos mesos assajant cada dia de forma molt intensa.

Com vas aprendre a fer esgrima?

L’esgrima m’agrada molt. A l’Institut del Teatre era una assignatura.  Quan vaig fer Scaramouche ja portava temps fent lluita amb armes: lluita amb bastons, lluita amb espasa japonesa a aikido… I ja havia fet un espectacle on feia d’espadatxí amb el mateix mestre d’esgrima d’Scaramouche.

Com ho feies per interpretar alhora els papers de René i Louis? Quin dels dos t’agradava més interpretar?

La seva manera de fer és molt diferent: el Louis és tímid, demana permís per fer les coses; el René és molt lliure, molt juganer. Vaig intentar que això es veiés en la manera de caminar, de riure, en la veu… És difícil perquè has de canviar de paper molt ràpid i el públic ha de veure de seguida la diferència. El René és tota l’estona molt divertit i valent.  El Louis, en canvi, comença d’una manera i acaba sent molt diferent, fa seva alguna cosa del René. Tot això per dir-vos que no en puc triar un!

La classe de 6è

El más reciente de Blog