Aladdin Azzouzi: “La societat no acaba d’incorporar una cosa tan senzilla com el respecte a la diversitat”

62 vistas

Per Olga Tejedor, Víctor Hita i Víctor Martínez

Aladdin Azzouzi, ex-alumne de l’escola El Pilar,  és un jove activista de 20 anys de Premià de Mar que estudia 3r de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Col·labora en mitjans de comunicació digitals, com Vilaweb o La Directa, escrivint especialment sobre temes socials, racisme i drets humans. El podeu seguir a Twitter (@aladdin_azr) on té gairebé onze mil seguidors.

Per què creus que existeix el racisme?

Penso que tant el racisme com el masclisme o la LGTBIfòbia són discriminacions que existeixen i es fonamenten en els rols de privilegi d’un grup de personas que els exerceixen de forma voluntària o involuntària. Hi ha un procés de pressió històric damunt d’aquests grups que ha fet que estiguin discriminats.

Que va passar perquè comencessis a ser activista contra el racisme?

Quan vaig entrar a la universitat vaig començar a agafar consciència política. Als 17 anys vaig ser àrbitre de futbol i allà vaig començar a adonar-me del fort racisme que es viu en els partits. Aquests dos fets units em van fer adonar que hi ha coses que cal canviar. L’activisme i el periodisme són difícils de compaginar, però milito en xarxes d’habitatge de barri i en SOS Racisme. 

Com et sents quan la gent t’insulta pel carrer o no et deixen entrar a segons quins llocs pel simple fet de ser musulmà?

Es una sensació molt gran d’injustícia, penses que no has fet res dolent i que no t’ho mereixes. Hi ha estereotips falsos sobre com han de ser les persones que generen estigmes. En el meu cas, per la situació econòmica o el lloc on visc no és tan greu, però també ho he viscut. Per exemple a llocs d’oci a discoteques com Cocoa m’hi han negat l’entrada dos cops. Hi han entrat els meus amics, però jo no. És molt frustrant i molt injust. Acabes preguntant-te què has fet malament. És preocupant.

Al camp de futbol també has hagut de passar per aquestes situacions?

Sí. El racisme està present a tot arreu i de diferents maneres:  que em parlin en castellà perquè creuen que no sé parlar català, que no et vulguin llogar un pis… El futbol és un mirall de la societat. Hi ha hagut partits en què alguns espectadors o  jugadors n’insultaven d’altres pel simple fet de ser musulmans o de pell fosca i si van perdent encara ho fan més. 

Què opines sobre el #BlackLivesMatter d’Instagram i Twitter?

Hem de ser conscients de l’ús de les xarxes com a instrument reivindicador, però això pot quedar com paper mullat. No pot quedar només a les xarxes, s’ha de participar activament. Hi ha gent amb l’actitud de dir: “Mira que bona persona soc, com ho comparteixo…”, però que no després no s’impliquen realment. Hi ha persones que actuen i persones que ho utilitzen com a gest simbòlic o que ho instrumentalitzen. Cal un compromís darrera.

Per què et sembla que critiquem molt el racisme dels Estats Units i no fem el mateix amb el d’aquí?

Al final, és molt fàcil dir el que els altres fan. És més complicat veure el que nosaltres fem malament. Tenim molt clar que a USA els negres pateixen racisme. Però no veiem el racisme que hi ha aquí cap a les persones que passen l’Estret o les persones que moren al mar o les persones gitanes. No fem autocrítica, és una realitat invisibilitzada.

En quins aspectes es pot notar més el racisme a la societat catalana?

És omnipresent, però hi ha un àmbit que vull destacar:  el racisme institucional que pateixen les persones que acaben d’arribar. Jo no ho he patit, soc un privilegiat perquè vaig néixer aquí. Però els meus pares sí que ho van patir: dificultats per tenir papers, per tenir els seus drets, haver d’esperar tres anys per treballar o per llogar un pis. Es tanquen moltes portes. 

Per què en el segle XXI continuen discriminant la gent de fora?

No hem après del passat. No fa tants anys que hi havia esclavitud i colonialisme. No ho hem superat. La societat avança a un ritme massa lent per arribar a ser digna per a tothom. Encara hi ha assassinats per odi racial. En general, la societat no acaba d’incorporar una cosa tan senzilla com el respecte a la diversitat. També es pateixen agressions homòfobes i masclistes en ple segle XXI.

Com et sens tenint tants seguidors en una xarxa social com twitter? Com ho gestiones?

Em vaig fer Twitter però no l’utilitzava, fins que un dia em van amenaçar pel carrer i vaig decidir pujar a twitter el que m’havia passat per denunciar-ho i es va començar a fer viral. Llavors em vaig adonar del poder de Twitter i vaig pensar que el podia utilitzar per fer visibles aquestes discriminacions. 

Pel que fa als seguidors, més que la quantitat m’ha impactat que em segueixi gent com Carles Puigdemont, David Fernández o Jordi Cuixart, gent que són referents per mi. 

És difícil de gestionar quan reps molt d’odi anònim. No es tracta de la discrepància, que no és un problema. Es tracta dels insults, que  fan que hagi de bloquejar i reportar molts perfils. Però sempre m’intento quedar amb els comentaris positius, que són molts més, i em fan veure que estic ajudant a transformar la societat. El periodisme, les xarxes i l’activisme poden ajudar a millorar els valors socials.  

Com has aconseguit, sense haver acabat encara la carrera, tenir tantes portes obertes en el mon del periodisme?

El periodisme és un món difícil. És molt importat especialitzar-se en un tema. Jo només tinc 21 anys i he d’aprendre molt. Però el tema del racisme l’explico des de dins i això no és gaire habitual. La gran majoria de periodistes són blancs. Jo dono un punt de vista diferent, que trenca els estereotips i em dona visibilitat. És un discurs més nou i sembla que està funcionant.

El más reciente de Blog