Un relat en xarxa

/
116 vistas

(Introducció per David Nel·lo)

Finalment va arribar el dia temut, i quan l’Umi va mirar per la finestra, va veure el cel ennuvolat i una pluja fina que semblava que volgués fer encara més penós aquell moment. El pare li havia dit que només podia agafar el que fos imprescindible, i a més a més, havia de reservar una mica d’espai a dins de la motxilla per portar-hi el menjar. Aquella era l’habitació on havia crescut, i que durant uns anys havia compartit amb el seu germà, que ja feia anys que havia marxat a l’estranger. Aquell era el seu món, que ara havia d’abandonar i on probablement no tornaria mai més.

Va ficar quatres peces de roba i un parell de llibres a la motxilla. Després, va tancar l’armari i es va guardar la clau a la butxaca, com si fos un amulet que el pogués salvar.

Tot va començar el dia 11 de març, quan l’Umi arribava de l’escola. Va engegar la televisió i la presentadora del telenotícies anunciava una última hora: L’oxigen pot acabar amb nosaltres! L’Umi i el seu pare, epidemiòleg, van escoltar la notícia atentament fent ganyotes. Com podia ser que l’oxigen ja no fos segur per a la humanitat? Fins a tres vegades van canviar de cadena i tots els mitjans de comunicació alertaven del mateix: ja no era segur respirar oxigen. Hi havia connexions en directe arreu del món: amb científics, amb autoritats polítiques i, encara que costi de creure, amb empresaris. Es declarava que havien de respirar forçosament diòxid de carboni pur per sobreviure i qui s’hi negués seria, com a mínim, multat.  

El pare de l’Umi va agafar el comandament i la presentadora del telenotícies va emmudir de cop.

– Fill meu, ho faig per tu. Marxem!

Sobtadament algú va picar a la porta. L’Umi i el seu pare es van mirar estranyats. El pare s’apropà a obrir-la i fou fet a un costat per un home d’aparença peculiar que va entrar corrents a la cuina, delirant per un got d’aigua.

L’intrús tenia un aspecte deixat, amb una barba descuidada, uns cabells greixosos i duia una roba molt bruta. En un primer moment, però, els transmeté un cert aire de familiaritat. Aleshores, el desconegut es girà, i quan els seus ulls i els de l’Umi es creuaren, es va adonar que era l’Epi, el seu germà.

– Pare, Umi, atureu-vos! Ens estan enganyant! Tot és una gran mentida!!! 

– Fill, estàs bé? D’on vens? Què estàs dient? -va exclamar el pare, qui encara no podia creure que era el seu fill gran desaparegut qui li parlava i estava davant d’ells.

– Heu de saber que la Confederació d’Estats del Nord ha orquestrat un atac contra Europa. Ha punxat totes les cadenes de televisió i mitjans de comunicació. 

– No entenc res- digué el pare.

– Escolta, pare, aquests dos anys he estat infiltrat a l’agència d’intel·ligència de la CEN. He vingut tan ràpid com he pogut. No us podeu imaginar les peripècies que he hagut de fer per arribar i no ser detectat.

– T’has tornat boig! Com sé que dius la veritat? Arribes ara, de cop, després de dos anys! Crèiem que eres mort! – exclamà el pare desconcertat. 

-Pare, escolta’m…

-A què et refereixes amb peripècies? – va dir l’Umi.

-Vinc des de l’estat d’Iowa, on hi ha la seu de la Confederació. He trigat dos anys en guanyar-me la confiança dels més poderosos. M’han fet falta uns mesos i molts contactes per arribar aquí sense aixecar sospites. La CEN té agents infiltrats arreu del món. Sembla que surten de sota les pedres!  

-I es pot saber quin tipus d’atac estan planejant? – preguntà el pare.

-Semblarà una ximpleria, però volen utilitzar-nos com a rates de laboratori. Han creat un gran núvol sobre tota Europa que conté les toxines que abans volaven pels Estats Units. Les deixaran caure sobre nosaltres i així es lliuraran d’elles.

-Suposem que et crec – va dir el pare alterat -, però que té a veure això amb les mentides que estaven dient per la televisió?

-Doncs…

La veu de l’Epi va ser interrompuda per uns cops secs i pausats, algú estava colpejant, de nou, la porta… 

(Continuarà…)

El más reciente de Blog

No todo vale

Las sociedades democráticas actuales caminan hacia el radicalismo en la expresión libre de la ciudadanía Artículo