Davinia Vegas: “Acompanyar els altres en els moments difícils és molt gratificant”

21 vistas

El Pilar Report (Primària)

La Davinia Vegas és una infermera de 38 anys que treballa a l’Hospital de Mataró. Va néixer l’any 1982. 

Per què vas decidir estudiar infermeria?

Jo vaig estudiar infermeria perquè sempre m’ha agradat molt ajudar els altres, i també perquè penso que és un treball molt gratificant, ja que el tracte humà sempre m’ha cridat molt l’atenció.

Et va costar treure’t la carrera d’infermeria?

Una mica, havíem d’estudiar dia a dia, mantenir un ritme d’estudi, no només estudiar al final quan venen els exàmens. Hi ha algunes matèries que son més de memoritzar. Però entre una cosa i una altra es compensava. I com que a mi m’agradava el que estava estudiant, doncs això em donava més ànims i fortalesa per aprovar tots el exàmens. 

Com et vas sentir els primers dies de feina?

Recordo que eren dies amb nervis, amb preocupació de fer-ho tot bé, eren dies en què, encara que jo fos infermera, les companyes m’havien d’ajudar, i jo continuava aprenent. 

Què és el més t’agrada de la teva feina?

El que més m’agrada és que em sento molt realitzada amb la feina que realitzo, que puc empatitzar amb els altres, que puc acompanyar i ajudar la gent en els moments difícils, quan estan patint una malaltia.  I acompanyar als altres és molt gratificant, allò que més m’agrada és ajudar i fer que la gent se’n surti de la seva patologia, es recuperi i pugui marxar a casa. 

Quina és la part del teu treball que més et costa?

És veure patir els altres o conèixer les històries de vida tristes d’alguns pacients. També veure quan un pacient està malalt i no se’n surt i acaba morint, quan has estat treballant perquè pugui millorar i curar-se, però veus que la malaltia ha pogut amb ell. 

Com t’has sentit amb el tema del covid-19?

M’he sentit una mica trista, perquè hem tingut molta de por. També la sobrecàrrega de treball ha fet que tinguem esgotament a nivell físic i a nivell mental. I tot això fa que el dia a dia a l’hospital sigui trist i cansat.

Se t’està fent difícil enfrontar-te a un virus mundial?

No es fa difícil del tot, perquè acabes agafant una actitud plena de coratge i fas tot el possible perquè ens en sortim. Tots junts fent tota la feina ben feta podem sortir d’aquesta situació, el més important és fer que els pacients estiguin ben atesos, no els falti res i que surti tot bé.

Et semblen correctes les restriccions que estan posant?

Les restriccions a nivell general em semblen correctes, però sota el meu punt vista de vegades haurien de ser més estrictes. En general estan bastant bé. Una altra cosa és que la gent les compleixi. 

Com et sents quan una persona mor de la malaltia?

Quan una persona mor em sento trista, però hi ha una gran diferència quan una persona mor i té molts anys, quan està patint una malaltia crònica i no la deixa viure el seu dia a dia normal. Quan una persona mor i ja té molts anys et fa molta pena, però al final es llei de vida i tothom ha de marxar. Si has realitzat bé el teu treball et sens confortada dintre de la situació dolenta i sobre tot empatitzes molt amb la família perquè et poses a la seva pell i pots imaginar-te que és el teu avi o àvia i sap molt de greu. En canvi, quan una persona mor i és jove és molt diferent, perquè és molt injust, i dia a dia a l’hospital hi ha molts pacients joves amb malalties que acaben morint, llavors tens sentiments de ràbia, impotència… a part de la tristesa i sap molt més greu que quan és una persona gran. Depèn molt com ens sentim segons com mor la persona i l’edat que té. També  si la persona mor d’una manera confortable, dormida, sense patir, llavors es una mort  molt digna dintre de la situació, però si mor patint és diferent. De totes maneres, fa molta pena.

Com és el teu dia a dia a l’hospital?

El meu dia a dia és molt mogut, cansat, amb molts nervis, amb molta tensió, tothom té molta feina, hem de córrer, hem de preparar molt de material, cuidar els malalts, administrar medicació, també fer feina informàtica d’ordinador. Durant tota la jornada laboral no parem. I tenim molta sobrecàrrega de treball per la pandèmia.

Ivet Martinez, Itziar Rivero

El más reciente de Blog

No todo vale

Las sociedades democráticas actuales caminan hacia el radicalismo en la expresión libre de la ciudadanía Artículo