Marta Bach: “El dia que no senti pressió, deixaré de jugar»

48 vistas

Fet per: Marc Mirón

La waterpolista internacional Marta Bach fa balanç de la seva carrera esportiva en l’acte  “De Mataró a Tòquio”

En futurs llibres d’història de ben segur hi apareixeran fets que nosaltres haurem viscut, entre els quals, l‘ajornament dels Jocs Olímpics del 2020 a la capital de Japó. Des del 1896 que es duen a terme els Jocs Olímpics, alguns han estat cancel·lats per guerres mundials, però mai postposats. 

Enguany, el Consell Esportiu del Maresme, amb voluntat de promoure l’esport, ha organitzat una iniciativa interescolar. Tots els centres educatius que hi participen rebran el testimoni de la Laia l’Arquera i dedicaran una setmana a sumar quilòmetres amb l’objectiu de recol·lectar tots els quilòmetres recorreguts entre tothom i que es pugui arribar virtualment fins a Tòquio. L’escola Gem s’ha sumat a aquest repte amb molta participació de tot l’alumnat.

La Marta Bach, medalla de plata en els Jocs Olímpics de Londres 2012, va acompanyar-nos a l’arribada del relleu a l’escola. Gem Junior Report ha pogut conèixer la trajectòria d’aquesta subcampiona olímpica i ex-alumna de l’escola.

  • Qui és la Marta Bach?

Jo sóc la Marta Bach, waterpolista del CN Mataró i també jugadora de la Selecció Espanyola des del 2008, subcampiona olímpica al 2012 a Londres, campiona del món el 2013, campiona d’Europa el 2014 i el 2020… Ex-alumna de l’escola Gem. A 3r d’ESO vaig marxar al CAR de Sant Cugat becada i vaig fer allà el batxillerat.

  • Quina ha estat la teva trajectòria esportiva fins arribar a disputar uns Jocs Olímpics?

La veritat és que jo he tingut una progressió molt normal; sí que és extraordinari on he arribat, però crec que he tingut una ascendència similar a la de qualsevol esportista passant per les diferents categories, tant en les espanyoles com en les catalanes, fins a arribar a l’absoluta. Sí que és cert que de ben jove vaig arribar al primer equip, però he anat creixent mica en mica fins a assolir els meus objectius.

  • Quina creus que ha de ser l’actitud de qualsevol esportista d’èlit?

Bé, penso que s’ha de ser molt perseverant i per descomptat, s’ha de lluitar diàriament. No hi ha ningú que et regali res. Hi ha poca gent que, sense fer res, arribi a ser un bon esportista; De Messis no n’hi ha molts, i tot i així, ell és un pencaire. S’ha de treballar i entrenar molt dia a dia, i encara més en el nostre esport, que és de medi aquàtic i és més dur. Però sobretot, s’ha de gaudir, perquè jo sempre dic que he gaudit moltíssim en la meva carrera i ho continuo fent a dia d’avui.

  • Quins sacrificis comporta ser tan constant i perseverant, com bé remarques?

De sacrificis, se’n fan molts al llarg de la vida. Jo he deixat d’anar a festes d’aniversaris, a discoteques perquè l’endemà tenia partit. Ara que les meves amigues comencen a casar-se, no sempre puc anar-hi. El naixement del meu nebot pràcticament no el vaig viure ja que estava concentrada… Són petits detalls que perds però es compensa amb mundials, Jocs olímpics, europeus… bé, al final la balança queda equilibrada.

  • També has comentat el tema de la pressió. Com la controles?

És dura, però aprens a viure-hi. Tampoc tinc una grandíssima pressió, sí que tots els partits són importants, ara estem davant d’una final i, per suposat, tenim pressió, però també ens agrada, l’esportista gaudeix amb la pressió i, sempre ho he dit; el dia que no tingui pressió i no estigui nerviosa, deixaré de jugar perquè ja no m’agradarà. Crec que és la motivació per jugar.

  • Què es sent anant a jugar en uns Jocs Olímpics?

Sempre m’ho pregunten i em costa  respondre; és el somni de qualsevol esportista, és com la cirereta de tots els nervis que podem passar, hores i hores d’entrenament que no pots més, tardes en que estàs a casa i el teu cos ja no pot més, arribes allà i és la satisfacció màxima.

  • Recordes els sentiment de la nit anterior abans de debutar?

No ho recordo perquè els primers jocs als que vaig participar tenia 19 anys i no ets conscient que a l’endemà participaràs als Jocs Olímpics. La Marta de 19 no té res a veure a la d’ara, que en tinc 28.  

  • Què t’ha donat l’esport a la vida?

Moltes coses, moltíssimes. A part que he conegut a grandíssimes persones, el treball en equip, sempre dic que he tingut la sort de treballar en equip i sé treballar en equip i això serveix també per a les empreses, a la feina, al dia a dia. D’altre banda, he après molts valors; saber que res és fàcil, aprendre a conviure amb la pressió, i la sort d’haver conegut a  persones excel·lents.

  • Creus que s’aprenen els mateixos valors en un esport col·lectiu i en un esport individual?

Són molt diferents. Al final, l’esport individual depèn d’un mateix i en l’esport d’equip, l’esforç que tu facis dependrà del teu company. Penso que hi ha persones fetes per l’esport individual i d’altres pel col·lectiu i jo sóc totalment d’esport en equip.

  •  Quin consell donaries als esportistes que estan a la base i tenen el mateix somni que el teu?

Que gaudeixin, no només del partit sinó també de l’entrenament, que es marquin objectius a curt termini que això els farà créixer i que treballin molt, ja que a la vida, mai ningú et regalarà res.

  • Millor record viscut gràcies a l’esport?

Competir en uns Jocs Olímpics, sense cap mena de dubte.

  • Quin record tens del GEM?

Són molts records i molt de temps a l’escola; jo vaig entrar a l’escola Gem amb 7 mesos fins als 15 anys. És una escola molt familiar, gran i petita alhora i guardo molts records; les festes de Carnestoltes, els Nadals, les Castanyades…

Persones com la Marta Bach es necessiten a la vida; optimistes, sense por a res i molt propera als més joves, aconsellant-los de la millor manera. 

El más reciente de Blog

L’escalfament global

Per: Ignacio, Alex, Dominique i Diego L’escalfament global consisteix en la pujada de temperatures al nostre