Guillermo Fesser, director d ela pel·lícula, va respondre algunes preguntes dels redactors i redatores del Fluvià Report. (Junior Report)
/

La gent que somriu viu més: crònica de ‘El Monstruo Invisible’

Un equip de redactors i redactores del Fluvià Report assiteix a la projecció del curtmetratge sobre la fam crònica i entrevista un dels directors, Guillermo Fesser

Aquest passat dilluns 20 de desembre de 2021, vam tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula El monstre invisible dels germans Fesser amb col·laboració de l’ONG Acción contra el hambre. A continuació del visionat, vam poder entrevistar a Guillermo Fesser i la Raquel, representant de l’ONG. 

D’una banda, ens ha sorprès el fet que l’ONG intervingués en tants països, uns 50 països pel que ha dit la Raquel, ja que no pensavem que fós tant necessari, però creiem que l’objectiu de sensibilització sobre la desnutrició infantil l’han aconseguit. 

D’altra banda, ens ha impactat quan el Guillermo ens va explicar com s’havia fet el rodatge, que havia estat durant cinc setmanes a prop la ciutat de Marawi, Filipines, i que al arribar va ser quan van descobrir que hi havia hagut una guerra anys enrera (2017) i que el territori estava controlat per militars. Ens va explica que havien de tenir clar com seguir protocols en cas de segrest o bombardeig entre d’altres. Una de les coses que havien de seguir per sobre de tot, era que no podien plorar. 

En aquest sentit, també ens van descriure com eren les circumstàncies i condicions que vivien mentre feien el rodatge, com ara l’olor de les escombraries que els hi havia provocat nàusees, els camps de refugiats, la multitud de cables que hi havia de camí al lloc on hi havia les escombraries, entre d’altres. No totes aquestes es podien percebre a la pel·lícula, ja que la intenció era captar com vivia la gent.

Una de les escenes que ens va sorprendre era com el senyor enganyava a les persones que els donaven cartró per reciclar. Alhora que ens quedem amb la importància que li donen al reciclatge, i com eren capaços d’aprofitar-ho tot, alhora que ens ha ajudat a reflexionar de la importància de no tirar menjar.

A més, hem entès que malgrat la pel·lícula està basada en situacions reals, hi ha una narrativa inventada per tal de poder fer la pel·lícula. Ens alegra saber que, malgrat que els nens i nenes protagonistes no havien practicat ni havien estat actors o actrius abans, gràcies a la pel·lícula han pogut anar a l’escola i fins i tot un d’ells va rebre un premi. 

Però el que ens ha marcat més de la pel·lícula és la felicitat en què viu el protagonista i agraeix com viu encara que per nosaltres sembli poc. I és que si reflexionem amb la nostra realitat, creiem que a vegades som poc agraïts i ells amb poc són molt feliços. A nosaltres, en canvi, sovint no valorem el que tenim fins que ho perdem. Així doncs, ens quedem amb l’empatia que transmetien els protagonistes i és que tal com diu Guillermo Fesser un titular d’aquest rodatge, i que compleixi amb el requisit de que un titular ha d’emocionar, és aquella frase que es va repetint a la pel·lícula i de la que estem d’acord: “La gent que somriu viu més”.

Deja una respuesta

Your email address will not be published.