//

La salut mental: la pandèmia invisible que afecta els joves

Amb l’arribada de la COVID- 19, s’han incrementat els trastorns mentals però sembla que hi ha una tendència a invisibilitzar-los i les persones que els pateixen estan més estigmatitzades que mai

Escrit per: Ariadna Bocchi i Lourdes Gaya

L’augment de consultes per ansietat, depressió i autolesions preocupa els pediatres espanyols, que fan una crida a tenir més present la salut emocional dels menors. La pandèmia de la COVID-19 ha generat una gran quantitat de conseqüències en la salut mental de la societat, especialment en les primeres etapes de la vida, ja que és quan som especialment vulnerables. Segons una investigació publicada a El País el darrer mes de juny, molts d’aquests símptomes són causats per «la incertesa,l’excés de notícies, el distanciament social i familiar,l’abús de pantalles, l’absència de rutines,els ritmes irregulars de son iun patró d’alimentació menys saludable«. A tot això, afirmen els doctors, cal afegir «les dificultats econòmiques i de conciliació del treball amb la cura familiar, i les possibles situacions de malaltia pròpia, de familiars propers o, fins i tot el dol per la mort d’éssers estimats com a conseqüència del COVID-19». 

En aquesta mateixa direcció, tal com assegura un altre reportatge, a l’hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, al llarg del primer trimestre d’aquest any «han atès un 47% més d’urgències relacionades amb la salut mental dels joves que durant el mateix període de l’any anterior». Segons les dades del centre, «aquest últim any s’han duplicat les derivacions urgents a la unitat de trastorns alimentaris i han augmentat un 25% les consultes per aquest trastorn als centres de salut infantils i juvenils de l’àrea comunitària de Catalunya». Una altra dada esfereïdora està relacionada amb les autolesions i les valoracions per conducta suïcida, ja que segons el mateix reportatge, «s’han duplicat el nombre de casos, passant de 40 casos entre els mesos de desembre i febrer del 2020 a 80 casos en el mateix període del 2021». 

Davant d’aquesta realitat, opinem que hauria d’haver un augment dels recursos públics destinats a l’atenció de la salut mental a Espanya, ja que aquesta situació ens afecta a tots: directament o indirectament; en àmbits socials, econòmics, laborals i personals. És per això, doncs, que considerem que les persones que ho necessitin haurien de poder accedir a aquests serveis quan, com i on els calgui.

De la mateixa manera que quan els nens tenen problemes físics de salut tant les famílies com l’escola se n’adonen molt aviat i que les activitats per conscienciar sobre la importància de la salut física són molt comunes arreu, cal que parem la mateixa atenció en identificar aquells símptomes que ens indiquen que un jove podria estar patint un trastorn mental. És una realitat incontestable que, sovint, reduïm els episodis d’ansietat o d’angoixa a experiències sense importància que es resoldran simplement amb el pas del temps. Però amb aquesta manera tan comuna de significar el patiment de l’altre només s’agreuja el problema i es contribueix a la invisibilització dels trastorns mentals.

Tampoc no es reflexiona gaire sobre l’impacte del clima escolar en els joves potencialment vulnerables. Per exemple, un objectiu de l’educació és aconseguir que els infants i joves siguin més resilients. No obstant això, els nens interioritzen la idea que experimentar dificultats pot ser un signe de feblesa, per la qual cosa poden tendir a amagar els problemes i desenvolupar una por de fracassar. Aquestes actituds no només els impedeixen aprendre, sinó que a més poden ser perjudicials per a la seva salut mental. 

En definitiva, el nostre posicionament és clar: hauríem d’erradicar de la societat els prejudicis sobre les malalties mentals, reivindicar que aquest tipus de trastorns són igual d’importants que els físics i que, en cap cas, aquests són un sinònim de debilitat.

Deja una respuesta

Your email address will not be published.