/

Núria Coll, psicòloga: “El TCA és un dels transtorns psicològics amb més possibilitat de canvi a partir de la teràpia”

Per: Roger Monells, Paula Jiménez i Yaiza Ureña

Núria Coll és una psicòloga jove especialitzada en psicologia clínica i teràpia integradora de joves que ha treballat dos anys a un centre psicològic privat infanto-juvenil, un any a l’hospital Sant Joan de Déu, a la unitat de Trastorn de la Conducta Alimentària (TCA), un any a l’Institut de Trastorns Alimentaris (ITA) d’Adults i quatre anys més d’experiència en altres centres mèdics privats.

Com va sorgir la idea de fundar FÁROS – CENTRE DE SALUT? 

Fáros és un projecte innovador que vaig impulsar fa dos anys. És un centre on es dona una atenció integral de la salut, per tant, som un equip de psicologia, psiquiatria, nutrició i medicina familiar.

Fins ara, la psicologia ha estat molt enfocada a “eliminar” símptomes de malestar, com l’angoixa, els pensaments negatius, les conductes alimentàries, etc. Però fa una anys una nova corrent psicològica va començar a agafar força: la psicologia integradora. No s’entén a la persona com un “pacient malalt”, sinó com una persona que en un moment concret es troba sense recursos per funcionar d’una manera saludable. 

Ens hem d’imaginar un iceberg: els símptomes estarien a la part de dalt, la que tots podem veure (algú que s’aprima molt, que s’ofega, que plora…), però hi ha una gran massa a sota que ho ha fet florir (insatisfacció amb la imatge corporal, baixa autoestima, problemes familiars, etc.).

Ens enfoquem a treballar tant la part de sota l’iceberg com la de sobre, treballant en equip amb tots els professionals clínics. 

En quin any vau començar aquest projecte? 

Fa dos anys vam obrir les portes de Fáros.

De quants pacients i treballadors disposeu? 

Som cinc psicòlegs, una psiquiatra, una neuropsicòloga i una nutricionista. 

Com tracteu els Trastorns de Conducta Alimentària al centre? 

Ho fem amb un equip interdiscilpinar (psicologia, psiquiatria i nutrició) i ho enfoquem des de la recuperació tant de la salut física com psicològica de la persona.

És molt important que no només hi hagi teràpia psicològica. Quan el cos no té salut, tampoc funciona correctament i el profit de la teràpia és menor. El mateix passa al revés: encara que hi hagi una recuperació de la salut física, si no hi ha acompanyament emocional ni teràpia, difícilment els canvis seran permanents. 

On poseu el focus en una persona amb Trastorn de la Conducta Alimentària (TCA)? 

En les persones amb TCA veiem un perfil de persona similar a nivell psicològic. En els trastorns on hi ha afartament o vòmit, parlem de perfils més impulsius. En canvi, en casos d’anorèxia veiem més perfils d’evitació dels conflictes. En gairebé tots els casos observem perfeccionisme, autoexigència, dinàmiques familiars caòtiques/desestructurades, baixa autoestima i dificultat en regular les emocions.

Procurem anar treballant tots aquests aspectes al igual que anar fent exposicions alimentàries per fer un afrontament de les pors d’aquella persona. Per exemple, augmentar les ingestes, eliminar els vòmits, etc. Els símptomes que han adoptat a escala alimentària. 

Com s’inicia el procés i fins a quin punt és determina la urgència d’ingressar a una pacient? 

En el nostre cas, al ser un centre privat, majoritàriament són els pares els que acudeixen a consulta perquè hi ha una pèrdua important de pes, o bé perquè han sabut que el seu fill o filla realitza alguna conducta alimentària inadequada com vòmits provocats (purgació). 

En els centres públics acostumen a ser els metges de capçalera que donen l’avís i fan derivació al servei de salut mental (CSMIJ). 

Quan hi ha urgència és quan la persona no aconsegueix estabilitzar la seva salut física, per exemple, hi ha desequilibris orgànics que es poden veure amb analítiques. O bé, hi ha negativa a la ingesta d’aliments donant resultat a un estat d’infrapès. Quan la salut física està en risc orgànic, pot haver-hi un ingrés fins que hi ha major control o estabilitat. 

 Sabeu què causa aquests trastorns? Quina és la causa més habitual per a les que pateixen un Trastorn de Conducta Alimentària (TCA)? 

Es parla de genètica + ambient, com la majoria dels trastorns psicològics. Algunes persones poden tenir més risc respecte d’altres a presentar un Trastorn Alimentari. Hi ha substàncies químiques al cervell que poden tenir un paper important en el desenvolupament d’un TCA. Però també hi ha causes ambientals, com la salut psicològica i emocional de la persona. Com he comentat, autoestima baixa, perfeccionisme, comportaments impulsius, relacions problemàtiques, etc. 

De quina manera ajudeu als pacients a que tornin a la seva vida quotidiana? 

Un cop s’han treballat els recursos personals suficients perquè la persona pugui anar afrontant-se a les seves pors, fem una exposició gradual a la seva rutina. És a dir, retornar poc a poc a l’horari escolar, extraescolars, sortides, etc. En cada exposició valorem la gestió que s’ha fet per saber si es pot fer el següent pas o no. 

Si intentem forçar que la persona s’exposi massa ràpid a les seves pors, generem una pèrdua de confiança, un tancament i més resistència al tractament. Per aquest motiu, és imprescindible el vincle terapèutic de confiança i sinceritat. 

Quin és el procés quan es detecta un pacient amb un trastorn? Quin pla hi apliqueu? 

Primer de tot, s’explica al pacient el diagnòstic i el pla inicial que es seguirà. Després, s’explica als pares i finalment a l’escola. Cal comentar-ho primer al pacient per tal que no hi hagi una pèrdua de confiança.

En funció de la gravetat, apliquem un pla o un altre. Per exemple, si hi ha una organicitat afectada (analítiques amb dèficits, infrapès, vòmit compulsiu diari, etc.) es recomana realitzar un ingrés. Primer cal estabilitzar la salut física abans d’iniciar teràpia. 

D’altra banda, si no hi ha una afectació evident de la salut física procurem fer un treball més ambulatori, és a dir, un procés terapèutic. S’intenta que la persona segueixi part de la seva rutina i faci sessions amb l’equip de forma setmanal. 

Es pot curar de forma definitiva a un pacient? 

Nosaltres intentem no parlar de “curar a un pacient” perquè no compartim la idea de que el pacient és una persona malalta. Sí que es pot reduir en gran mesura la simptomatologia alimentària, o fins i tot, eliminar-la. Però com he comentat, el focus està en l’iceberg, en la motxilla que porta aquella persona. Difícilment podem treure tot el que porta a dins, molts cops es tracta d’arribar al punt d’estar en pau amb la motxilla, acceptar aspectes que m’han fet mal, o més aviat omplir-la de recursos. 

Com veus els Trastorn de Conducta Alimentària a la sanitat pública? 

No hi ha suficients recursos per a poder atendre a totes les persones que ho necessiten. I a part, encara s’utilitzen models molt mèdics/orgànics enfocats al símptoma. En una visita a una persona amb TCA, la majoria de cops es focalitzen en l’evolució del pes (si ha augmentat o no), les analítiques, la freqüència de vòmit, etc. I els hospitals de dia o ingrés també es focalitzen molt en aquesta part més mèdica. No és culpa del professional, sinó que el sistema no permet més. 

Poc a poc es van introduint més teràpies de grup, més seguiment emocional, més teràpia familiar, etc. Però queda molt camí per fer. 

Explica’ns la teva experiència tractant amb noies. 

La meva experiència és un recull de vivències molt positives i d’altres no tant (hi ha persones molt resistents al canvi), però sobretot molt aprenentatge. El TCA és un dels trastorns psicològics amb més possibilitat de canvi a partir de teràpia, per tant, el professional està molt implicat en el procés de canvi. Quan es fa bon equip entre familia-adolescent-escola-professional acostuma a haver-hi evolució, però també ens trobem amb dinàmiques familiars molt “rígides”, és a dir, que no estan gaire disposades a modificar dinàmiques. 

En general, les persones amb TCA tenen motxilles de vida molt pesades, per tant, facilitar que les obrin, les regirin, les observin i les modifiquin és molt gratificant. El vincle de confiança que s’estableix és molt nutritiu, tant pel pacient com pel professional. 

Com actues tu des de el teu punt personal quan tractes amb una persona amb TCA? També basant-te amb la teva experiència i el cas de prop. 

A nivell personal he tingut una persona molt propera i estimada amb TCA greu. Per tant, també he viscut el rol de cuidador o amic i la preocupació i pressió que això suposa. A nivell general sempre he intentat no jutjar a aquella persona, escoltar-la i validar el que va sentint o les dificultats que va tenint. Crec que és important fer fàcil el camí dels que ens estimem. 

Igualment, amb el temps, aquesta dinàmica també es fa rígida i pot perdre qualitat. Quan un s’acostuma a cuidar a l’altre, l’altre també s’acostuma a rebre cura i atenció. Per tant, el que cuida molts cops no rep cura ni atenció, i també perjudica. Al final, molts del cuidadors o gent a prop es converteixen en “salvadors” o protectors, no exerceixen el rol d’amistat o família que haurien. És complicat trobar l’equilibri. 

Quin consell li donaries a algú que té una situació propera d’un cas amb TCA i no sap què fer? 

  • No fer-ho tabú (no fer com si res passés).
  • Preguntar els dubtes que vinguin amb naturalitat.
  • No jutjar ni arribar a conclusions precipitades (“això et passa perquè…”).
  • Validar el que sent (no dir “no ploris”).
  • Donar suport.
  • No minimitzar el que li passa (“va, que no passa res”, “no n’hi ha per tant”, “a molta gent li passa”…).
  • No parlar sobre temes alimentaris/pes.
  • Demanar ajuda per saber com gestionar-ho (al mateix psicòleg que porta el cas).
  • Tenir persones amb qui poder-ho parlar fora de la relació (família, altres amics…).

Quina relació tens amb el TCA? 

Com he comentat, la meva relació va començar sent més complicada i difícil des de la part personal, molts cops he maleït el TCA. Però poc a poc des d’una visió professional veig que el TCA és l’expressió d’un malestar intern, que el TCA no és només TCA, és molt més. Molts cops diem que és la manera de demanar ajuda sense haver-ho de demanar explícitament. És un parar perquè no puc seguir.

Potser el que m’ha costat més és acceptar els valors estètics socials (estereotips, Instagram, promoció de l’extrema primesa, de la vida ideal, models de bellesa…) que a les consultes veus directament el mal que arriben a fer. Aquí encara queda molta més feina per fer. 

Per què has escollit aquest itinerari?

Des de petita sempre m’ha interessat molt conèixer la vida de les persones, el perquè de les coses… he sigut molt observadora i reflexiva. Des de casa meva sempre hem donat molt valor a les emocions, a les relacions amb els altres, al respecte, als sentiments dels altres, a ajudar en els moments difícils… Per tant, crec que ja venia amb llavors de casa i de la meva manera de ser. 

Però durant el batxillerat va ser quan la meva millor amiga va iniciar amb el TCA, també va ser quan vaig descobrir el món de la psicologia, i un cop vaig saber que tot el que m’interessava i el que feia amb els altres era una professió, ni m’ho vaig pensar. Durant el grau universitari vaig poder estar en alguns centres on es tractava el TCA, entre ells, l’hospitalització de TCA de Sant Joan de Déu. Vaig aprendre molt, i ara, afegeixo al coneixement rebut totes les meves experiències professionals i personals.

Deja una respuesta

Your email address will not be published.