/

Un relat en xarxa

Finalment va arribar el dia temut, i quan l’Umi va mirar per la finestra, va veure el cel ennuvolat i una pluja fina que semblava que volgués fer encara més penós aquell moment. El pare li havia dit que només podia agafar el que fos imprescindible, i a més a més, havia de reservar una mica d’espai a dins de la motxilla per portar-hi el menjar. Aquella era l’habitació on havia crescut i que durant uns anys havia compartit amb el seu germà, que ja feia anys que havia marxat a l’estranger. Aquell era el seu món, que ara havia d’abandonar i on probablement no tornaria mai més.

Va ficar quatres peces de roba i un parell de llibres a la motxilla. Després, va tancar l’armari i es va guardar la clau a la butxaca, com si fos un amulet que el pogués salvar.

Tot va començar el dia 11 de març, quan l’Umi arribava de l’escola. Va engegar la televisió i la presentadora del telenotícies anunciava una última hora: l’oxigen pot acabar amb nosaltres! L’Umi i el seu pare, epidemiòleg, van escoltar la notícia atentament fent ganyotes. Com podia ser que l’oxigen ja no fos segur per a la humanitat? Fins a tres vegades van canviar de cadena i tots els mitjans de comunicació alertaven del mateix: ja no era segur respirar oxigen. Hi havia connexions en directe arreu del món: amb científics, amb autoritats polítiques i, encara que costi de creure, amb empresaris. Es declarava que havien de respirar forçosament diòxid de carboni pur per sobreviure i qui s’hi negués seria, com a mínim, multat.  

El pare de l’Umi va agafar el comandament i la presentadora del telenotícies va emmudir de cop.

– Fill meu, ho faig per tu. Marxem!

Sobtadament algú va picar a la porta. L’Umi i el seu pare es van mirar estranyats. El pare s’apropà a obrir-la i fou fet a un costat per un home d’aparença peculiar que va entrar corrents a la cuina, delirant per un got d’aigua.

L’intrús tenia un aspecte deixat, amb una barba descuidada, uns cabells greixosos i duia una roba molt bruta. En un primer moment, però, els transmeté un cert aire de familiaritat. Aleshores, el desconegut es girà, i quan els seus ulls i els de l’Umi es creuaren, es va adonar que era l’Epi, el seu germà.

– Pare, Umi, atureu-vos! Ens estan enganyant! Tot és una gran mentida!!! 

– Fill, estàs bé? D’on vens? Què estàs dient? -va exclamar el pare, qui encara no podia creure que era el seu fill gran desaparegut qui li parlava i estava davant d’ells.

– Heu de saber que la Confederació d’Estats del Nord ha orquestrat un atac contra Europa. Ha punxat totes les cadenes de televisió i mitjans de comunicació. 

– No entenc res- digué el pare.

– Escolta, pare, aquests dos anys he estat infiltrat a l’agència d’intel·ligència de la CEN. He vingut tan ràpid com he pogut. No us podeu imaginar les peripècies que he hagut de fer per arribar i no ser detectat.

-T’has tornat boig! Com sé que dius la veritat? Arribes ara, de cop, després de dos anys! Crèiem que eres mort! – exclamà el pare desconcertat. 

-Pare, escolta’m…

-A què et refereixes amb peripècies? – va dir l’Umi.

-Vinc des de l’estat d’Iowa, on hi ha la seu de la Confederació. He trigat dos anys en guanyar-me la confiança dels més poderosos. M’han fet falta uns mesos i molts contactes per arribar aquí sense aixecar sospites. La CEN té agents infiltrats arreu del món. Sembla que surten de sota les pedres!  

-I es pot saber quin tipus d’atac estan planejant? – preguntà el pare.

-Semblarà una ximpleria, però volen utilitzar-nos com a rates de laboratori. Han creat un gran núvol sobre tota Europa que conté les toxines que abans volaven pels Estats Units. Les deixaran caure sobre nosaltres i així es lliuraran d’elles.

-Suposem que et crec – va dir el pare alterat -, però que té a veure això amb les mentides que estaven dient per la televisió?

-Doncs…

La veu de l’Epi va ser interrompuda per uns cops secs i pausats, algú estava colpejant, de nou, la porta. L’Epi es va girar. Una gota de suor lliscava per la seva galta. Els va mirar i digué a l’Umi:

-Guarda aquest collaret. Quan creixis ja ho entendràs. Jo me n’he d’anar.

L’Epi se’n va anar per la finestra de la cuina. Després d’uns sis cops intensos de porta, la van tirar avall, van entrar quatre policies armats fins a les dents, i va entrar un senyor, aparentment d’una edat bastant avançada. Ell se’ls va acostar i ens digué:

-Soc l’Abi i vinc a buscar l’Epi. Té uns càrrecs d’infiltració, i sabem que ha estat aquí. Si us plau, no l’amagueu ni l’encobriu, sinó, tindreu problemes judicials molt seriosos.

En sentir això, l’Umi i el seu pare es van quedar petrificats, no sabíen què fer. Van regirar la casa de cap a peus i, quan se’n van anar, l’Umi va trobar una caixa forta amagada en la que hi encaixava a la perfecció el collaret que els havia donat l’Epi.

Una… Dues… Tres voltes. L’Umi va agafar la capsa i la va sacsejar en l’aire. Més de deu fotografies amb un aspecte antic van caure-li a la cara. Totes li resultaven familiars. 

Rere una de les fotografies l’Umi va llegir un número de telèfon, però en aquell moment no li va donar importància. Pare i fill analitzaven les imatges quan es van adonar que totes les persones que hi sortien tenien alguna cosa en comú: totes portaven el collaret.

Un estrèpit va trencar el silenci, fent que pare i fill miressin el mòbil alhora. Era el mateix número que l’Umi havia vist en la fotografia.

-Umi! Deixa això ara mateix! -va cridar el pare.- No té sentit el què està passant! De veres creus al teu germà?! Dóna’m el collar ara mateix! 

L’Umi va presionar la joia amb totes les seves forces, creuant mirades amb el seu pare. De sobte, el pare va quedar paralitzat i va caure a terra. L’Umi no entenia res. Acabava de matar-lo?

Què havia passat? Res tenia sentit. L’Umi ben desconcertat, amb la joia brillant a la mà, se sentia culpable per haver acabat amb la vida del seu pare. Entre dubtes i temors, va deixar anar la joia de la seva mà, la qual va picar amb força contra el terra. Mentrestant, el seu pare seguia petrificat al terra de l’habitació amb els ulls en blanc, observant a l’Umi que estava de genolls amb llàgrimes pures i tremolors esgarrifosos.

De sobte, l’habitació on havia succeït la tragèdia, es va il·lumiar intensament. L’Umi, amb una gran incertesa, va xisclar. La brillantor s’apagà de cop i volta. Tanmateix, va sentir com un flaire d’aire fresc li acariciava la cara. Va obrir els ulls lentament i va aparèixer en un camp ple de flors que l’hi resultava familiar. Aquell paratge era igual que la foto número 6 que es va trobar a la caixa forta.

-Pare? On estàs? – va preguntar l’Umi amb veu tímida

-Benvingut Umi, sóc Eloah, el teu protector. I com tu, vaig arribar aquest mon paral·lel per un motiu: salvar el món.

L’Umi tenia davant un home alt, molt alt. Els cabells li arribaven a la meitat del front; eren tan foscos com el carbó. El color de cabell li feia destacar la pell, blanca com el paper. Amb la seva mirada de mar atrapava els ulls del jove, fent que li recorregués una sensació de pau.

L’Umi volia fugir, però hi havia una cosa en la presència d’aquell desconegut que l’hi impedia.

-Salvar el món?- va preguntar mentre observava el collaret que sostenia entre les mans i que desprenia una escalfor agradable. 

Com més voltes hi donava l’Umi, menys ho entenia. L’Eloah només el mirava amb mig somriure.

-Sé que és confús, però no t’hi amoïnis. La clau es troba en l’objecte que sostens entre les mans- va dir L’Eloah i va assenyalar el coll, ja que en portava un d’idèntic. Això és un amulet forjat aquí, a les terres infinites. Té el poder de petrificar a tothom que vulgui el seu portador, amb la condició que sigui amb intencions defensives. No mata, només congela els éssers vius per tota l’eternitat.

L’Umi es disposava a abandonar les Terres Infinites. De cop, l’Eloah li va parlar, aquest cop amb un posat molt més seriós, amb un to que l’Umi encara no li havia escoltat.

-Ets un noi molt especial, Umi. Tens un gran poder i la capacitat de canviar aquest món, però encara no ho saps.

– I ara!- va cridar l’Umi rebutjant tanta responsabilitat. -Jo només sóc un nen. Ho he perdut tot, amics, la llar, he perdut a ma mare! 

-Umi, tu no ho saps, però ets descendent d’un guardià del coneixement, ta mare ho era… no ho hem sabut fins ara. Estàs destinat a convertir-te en un dels seus líders. Sou una raça especial, capaços de transformar el pensament en matèria. La raça dels guardians la lideren diversos gremis, cadascun amb el seu talismà, i aquest que et penja del coll, que et va regalar ta mare, és del gremi dels creadors, i per tant, tu has heredat la possibilitat de ser el seu cap. 

Una rafaga de vent va xocar contra la faç de l’Umi i es va espantar. Estranyat pel que havia acabat de succeir, es va quedar parat i no va voler deixar anar ni un sol mot. Uns instants després va reaccionar. L’Umi no entenia d’on havia pogut sortir aquella brisa, ja que tot era tancat, pero inesperadament, va tenir un pressentiment i es va girar. De sobte una dona amb un vestit de color negre i unes botes liles el va mirar fixament i li va dir:

-Dona’m el penjoll ara mateix!

-Qui ets? Per què el vols? – va contestar l’Umi.

-És l’Enia i vol governar els gremis, fa temps que ella i la seva tripulació van rere nostre, però per poder tenir tot el poder els falta el teu penjoll, i un cop el tinguin podran dominar Europa i la resta del món. Així que ni se t’acudeixi donar-li! Lluita!

-Que em donguis el penjoll!- va exclamar l’Enia amb tons amenaçadors.

Quan es va despertar va veure que no estava al mateix lloc que abans, estava estirat en una hamaca que estava penjant de dos arbres. El paissatge era molt bonic. Era una casa de poble envoltada per camps verds i hi havia un riu que baixava per una cascada. L’Umi va recordar que aquell lloc ja l’havia vist abans, però no sabia a on, de repent es va adonar que aquell paisatge era el mateix de la fotografia 4. L’ única cosa que no havia canviat era que l’Eloah estava allà, parlant amb unes persones que no coneixia però totes tenien una cosa en comú: tots portaven el mateix collaret penjat al coll. 

-Ja estàs despert?- va preguntar l’Eloah. -He aconseguit escapar de l’Enia ja que et volia prendre el collaret però tenim poc temps perquè d’aquí poc sabrà a on estem i ens hem d’afanyar en anar-nos-en o ens atraparàn.

Han remuntat riu avall, més enllà de la cascada i l’Eloah posa la seva mà gran i ferma sobre l’espatlla dreta de l’Umi.

-Has de seguir tot sol. No miris mai enrere. Ho aconseguiràs.

I desapareix desfent el camí, riu amunt, amb els seus cabells blancs onejant al vent, convertint-se a poc a poc en una taqueta diminuta que es fon amb els núvols que entelen un cel blau elèctric.

Com ho faré ara per no tenir por? En tinc molta. Només soc un nen. No estic preparat per salvar el món. Em conformaria a poder salvar-me a mi mateix! L’Umi s’ajup i s’emmiralla en l’aigua transparent del riu. El seu reflex li sembla estrany, com si alguna cosa vaga i indefinida l’hagués fet canviar, però no sap ben bé què és.

De sobte, veu un altre rostre reflectit en l’aigua. Aquells ulls li resulten molt familiars. Es gira a poc a poc, perquè no pot creure que sigui… no, no pot ser… Quan es posa dempeus, veu aquell somriure que és enorme, com un univers sencer expandint-se dins un gra de sorra.

-Mare!- va exclamar l’Umi. Ell i la seva mare es fonen en una abraçada càlida i eterna. I mare i fill comencen a caminar, allunyant-se del riu, cap al nord, cap a deserts, sobre una terra roja i assedegada, sota un cel plomís i l’amenaça d’un núvol d’oxigen mortífer amenaçant el planeta. Però totes les preguntes encara estaven per fer, totes les respostes per cercar.

-Aquells collarets- li explicà la mare- contenien diferents codis dins. Cadascun d’ells era una fórmula que algú havia de desxifrar: el guardià suprem.

-I com contactarem amb el guardià suprem?- va preguntar l’Umi.

-Tots ho hem fet ja, Umi. Tots hem marcat el número que ens connecta amb ell, a l’altre costat. Només hi faltes tu. El codi que hi ha  dins del teu collaret i la fórmula s’haurà completat. L’oxigen tornarà a ser respirable, com sempre.

-I com farem aquesta trucada?, recordo el número, mare. Però què hem de cercar?

-Hem de travessar les terres infinites, encara ens queda camí per fer. Esquivarem perills, però ens en sortirem. Tu sabràs com connectar amb el guardià, quan arribi el moment. Com t’ha dit l’Eloah, tens el poder de convertir el pensament en matèria, però encara no ho saps. Al final del camí ens retrobarem amb el teu pare i el teu germà, i tot això haurà quedat enrere. Però haurem après.

-Què haurem après, mare?

Una llum ataronjada els encerclava a ells i s’enlairava sobre els seus cossos. La consciència d’esser, de pertànyer, de romandre, d’infinit, de resiliència, d’estimar. I la remor de les paraules de l’Umi i les de la mare, eren com una
música harmònica que bategava dins d’un oceà ple de vida i de calma.

I tota la pau creixent dins dels seus cors, i tota l’esperança entre les dents.

Aquest relat ha estat elaborat per les redaccions del Institut Montgròs, Ins Josep Lladonosa, Escola El Pilar, FEDAC Salt, Col·legi Badalonès, Col·legi Bell-lloc, Institut Andreu Nin, Institut Vilamajor, Escola GEM i Escola Projecte. La introducció ha estat elaboradada per l’escriptor David Nel·lo i el tancament per Natalia Jaurrieta.